|  |  |  | | | | | Edunomia | | | | | | | | | | | | | | | | | | | 
Avui el diari El País ha publicat un reportatge a dues pàgines titulat Mi Twitter es también de mi empresa amb el subtítol Las compañías intentan controlar las opiniones de sus empleados en las redes sociales para cuidar su imagen – Los medios de comunicación crean códigos estrictos para sus periodistas. L’article és força interessant, especialment en la seva darrera part, on fa consideracions com La agencia Reuters se lo deja aún más claro a sus periodistas: “La distinción entre lo privado y lo profesional casi no existe y usted debe asumir que lo personal y lo profesional en las redes sociales es una sola actividad, no importa cuánto se esfuerce por mantenerlos separados” “Todos los periodistas de The Washington Post deben renunciar a algunos de sus privilegios como ciudadanos particulares y asumir que sus mensajes en cualquier red social es, a efectos prácticos, el equivalente de lo que aparece debajo de su firma en el periódico o en nuestra web”, comienza el manual. El prestigioso diario no solo prohíbe a sus reporteros “escribir o publicar cualquier cosa que pueda reflejar una parcialidad o favoritismo político, racial, religioso o sexual”, sino que les veda hacerse seguidores o unirse a grupos en esas redes que sean susceptibles de manchar la credibilidad del medio. La colusión entre empresa y empleados puede ser inevitable. “Están en juego dos tipos de derechos, los de expresión y de privacidad del trabajador, y el derecho patrimonial de la empresa a no sufrir daños inmateriales como puede ser la reputación mercantil o la imagen ante los consumidores. Aquestes consideracions, una mica en sentit negatiu, poden tornar-se positives: l’activitat dels empleats d’una empresa conformen també la identitat de l’empresa, sobretot si l’empresa treballa en el sector de la informació, com per exemple un diari. L’opinió dels treballadors pot ajudar a la reputació d’una empresa, i si aquesta sap promoure la lliure opinió (dins d’uns marges de respecte) segurament que n’ontindrà beneficis perceptuals i que la seva marca es veurà reforçada. Està clar que estem davant d’una nova situació Però com es pot interpretar aquest article d’El País en el cas de la Universitat? De fet, ens podríem preguntar com es pot aplicar a l’administració pública o fins i tot al sistema educatiu general. Això em ve al cap perquè tinc pendent de comentar un llarg i cursiós post del Chronicle of Higher Education titulat A College Unfriends Its Social-Networking President on es descriu l’activitat del president de la Rhode Island School of Design que He’s tinkered with using social media to connect with constituents on and off campus. He’s blogged, posted video messages on YouTube, and tweeted more than any other college president. (He has more than 175,000 Twitter followers.) i que ha rebut una votació contrària de “no confidence” per un 80% de vots del professorat de la seva escola. Intentaré comentar aquest post del Chronicle en una altra ocasió, perquè té molt de suc. Per una altra part, l’excel.lent treball d’en Jordi Graells, expert en administració pública 2.0, Arxivers i xarxes socials, mostra la forma de transformar alguns funcionaments molt arrelats (el dels arxivers) tot tent servir eines del Segle XXI. Però aquesta presentació, a la seva diapositiva 55, també presenta un fluxograma de la gestió de twitters de l’administració pública catalana (que en d’altres presentacións d’en Jordi Graells també hi és present i que és un excel.lent exemple de bona feina) que mostra com hi ha un control unificat dels passwords dels comptes de les xarxes socials on hi intervenen les diferents branques de l’administració. En definitiva, doncs, dues preguntes: quin ha de ser el rol del professor universitari davant de la seva universitat? I quin ha de ser el rol de les unitats estructurals (departaments, facultats, etc.)? Jo crec que estem davant d’un cas diferent al de l’administració pública. Es tracta d’un entorn amb autonomia (universitària), i amb llibertat (de càtedra). Per tant, sembla que les universitats han de i poden confiar en les seves unitats acadèmiques, no seguint un procés de tutela dels comptes de les xarxes socials tot fent entendre als seus professors-investigadors que el que diuen a les xarxes socials és com si ho digués la universitat – i que per tant les seves aportacions creatives, les seves opinions sobre un tema, també en són de la universitat. Perquè una universitat no és una empresa, sinó una institució acadèmica que persegueix la creació, desenvolupament, transmissió i crítica del coneixement, i per tant cal estimular que això es faci. Les universitats i centres de recerca tenen una gran diferència respecte d’altres organitzacions: són creadores de coneixement. Per això generen una gran quantitat d’informació, i tenen la capacitat de sorprendre a la societat, de dir coses diferents. En definitiva, i encara que sigui un tòpic, potser es pot agafar la frase d’en J.F. Kennedy i aplicar-la quí: en lloc del titular d’El País d’avui, potser El twitter de la meva empresa també és el meu. Crec que tan l’article d’El País com la presentació d’en Jordi Graells mereixen més anàlisi quant a la seva aplicació a la Universitat. Per exemple, no he tractat el paper dels estudiants ni el del Personal d’Administració i Serveis, ni el paper dels serveis universitaris, que són una estructura molt més semblant a l’administració pública (de fet, en són). I finalment, una reflexió: és l’activitat a les xarxes socials una segona vida, o és la vida mateixa? (Imatge: del post del Chonicle A College Unfriends Its Social-Networking President) | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | A l’exposició gironina Temps de Flors, els químics hi hem contribuït al conjunt “El laboratori de les olors”, instal.lat al pati de Les Àligues, seu del rectorat de la Universitat de Girona. Naturalment es tracta d’una activitat en el marc de l’Any Internacional de la Química. La principal aportació han estat dos moldels moleculars gegants de la molècula de llimonè, imatge especulat l’un de l’altre. es tracta de l’estereoisomeria tridimensional, un comportament diferent segons els quatre substituients d’un dels carbonis (l’anomenat centre quiral) estiguin disposats d’una forma o d’una altre, igual que un guant de la mà esquerra és imatge en un mirall d’un guant de la mà dreta. No sé, francament, quin percentatge de visitants entendrà una mica el fonament científic de la diferència entre R-llimonè i S-llimoné, un dels quals fa més olor de taronja, i l’altre més olor de llimona. Però al menys els visitants veuran models moleculars, veuran àtoms i enllaços. 
Als tallers que fem per a mainada i per a joves, fem el joc de la migpartició alternativa de les pomes, que vaig trobar en un dels llibres d’en Martin Gardner. Molt poca gent sap que “migpartir” vol dir certament “partir per la meitat”, però que “meitat” no vol pas dir necessàriament “esfera tallada per un pla”. Les pomes quirals, aquelles migpartides per talls adequats d’octants de l’esfera, són exemples adequats per ensenyat estereoisomeria igual que en són els guants o les pròpies mans. Però la isomeria espacial no s’acaba amb el nostre conjunt: he vist en la visita ràpida que he fet a Temps de Flors que, a les escales del Seminari, hi ha una composició floral que recrear les figures del Tetris, que des del punt de vista matemàtic són com tetròminos (dòmino – triòmonio – tetròmino – pentòmino- etc.). El joc del Tetris té lloc només en dues dimensions, i de fet no fa servir peces de 4 unitats-cub en 3D. Però en l’espai bidemensional, hi ha dues peces del tetris que tenen el mateix comportament que uns guants o les mans: la 3-1 i la 2-2. Cadascuna té un parell de peces que són imatge especular l’una respecte de l’altra. Potser la composíció floral tetromínica és un homenatge a Martin Gardner que va morir fa poc, que té una bona quantitat d’articles sobre les propietats dels políminos, les seves tessel.lacions, i els jocs que se’n poden derivar. 
A les escales del Seminari, en plena exposició de flors, només només hi ha una de les peces del Tetris (tetròmino) quirals. A part, hi ha un parell de triominos. Em pregunto quanta gent s’hi fixarà. Hauré de parar-me a baixa de les escales, i sentit els comentaris. Igual que els hauré de sentir al pati de les Àligues, quan la gent es pregunti per què hi ha dues molècules-figures que semblen iguals. Matèmàtica i química. Ciència. | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | 
He vist al web The Top 100 Tools for Learning 2011 List que s’està fent una enquesta entre els professionals de l’educació per saber quines són les 100 eines concretes més útils en educació. De fet, aquets mateix web en recull unes 2000! Més enllà de la posició relativa de cada eina, aquesta llista és útil per descobrir noves eines per a l’educació superior i per a la investigació. Hi veig coses com Gloogster, Camtasia o Jing amb les quals no hi estic gens ni mica familiaritzat. És interessant també veure com envolucionen les posicions relatives a anys anteriors. Em sorprèn, de totes formes, que twitter sigui valorada com a primera eina. Deu ser perquè hi ha una correlació alta entre persones que responen aquesta enquesta i ús de twitter. | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | 
Per casuatitat he anat a raura a un interessant article titulat The truth about blogging, on steve Wheeler, professer d’educació de Plymouth, reflexiona sobre el fet de ser blocaire. Les seves reflexions les comparteixo, i a més em donen ales a continuar mantenint aquest blog, en un moment en què és més difícil trobar raons per fer-ho, davant de la competència descarada (i positiva) del microblogging de twitter i les coses efímeres de facebook. Wheeler hi dóna tres veritats del blogging: Although you are only as good as your last blog, all your previously blogs are also out there, archived, published for people to read (and for you to revisit, if you wish). So be careful what you blog – the affordance of persistency is quite a powerful one, and can work either way. The experience of 'discovery' in writing may sometimes represent having found a way to make one's ideas coherent.” In effect, as I write, I create concrete meaning from my abstract thoughts. Also, because the blog is public, I write for an audience. My writing has become a social act. As I learn my thoughts, I share them with you. Writing on blogs is dialogical, much more so that it ever could have been in paper format. Hi afegeix, a més, que si es pertany al món de l’educació, mantenir un blog té encara una raó de ser més. La tercerca raó no crec que sigui tan important com les altres dues, perquè cada dia hi ha menys temps d’establir un diàleg. De fet, els actuals monòlegs (twitter, blogs, etc.) no són més que una part d’un multi-leg – o conversa. Val la pena fer-hi un cop d’ull. | | | | | | | | | |  | |  | |  |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada